Sóc aquell que pensa que les hores tenen seixanta cadàvers
Quan mira el rellotge i tu no hi ets, que ha d’escombrar
Els silencis xerraires de dins de cada plec dels llençols
Per poder dormir.

I els ulls se m’omplen de pols si no em mires,
I els pensaments es vessen com una copa tombada
A les estovalles, la taca s’asseca i els ocells carronyaires
Volen dibuixant cercles per sobre les meves idees.

Sóc aquell que imagina cada paraula, cada gest
De la conversa, si sap que l’esperes, que és fum
D’espelma apagada quan li dius adéu amb la mà,
Et gires, somrius i te’n vas.

(Sóc aquell que si vol parlar d’ell mateix, ha de parlar de tu.)