Mirant per la finestra: m´explicava que seien
al pedrís, cadascú al seu, i ella li peix
el iogurt amb galetes. A ella, aquesta estona
de la tarda, la pren com una suau pau,
seure als festejadors, mentre el nen hi berena.
És un moment senzill, passa algú pel carrer,
entre la llum defallida, ara que el sol no hi toca,
i el silenci de casa solament el petit
l´esquinça amb un badall. Tot era molt més agre
un hivern de més tard: havia nevat prou
i varen baixar a l´hort el nen content i l´avi,
el nen juga amb la forca, va clavant-la a la neu,
la clava amb tanta força com sap tenir, rient-se´n,
i de sobte ha callat, obre la boca molt,
l´obre amb els ulls negats, la neu es fa silenci,
l´avi que es gira veu rosa sortint del blanc.
Les dues mans al pal, les puntes enfonsades
i el peuet atrapat. Aquell moment d´espant
s´ha fet un oblit dolç, la pena que no dura
per un peu oblidat i retrobat pel cop,
pel tacte de l´impacte. El nen, ¿va plorar gaire?
Ploraria molt més l´home que hi creixerà,
per unes altres forques sense sang ni clavades.

Pep Rosanes-Creus