Et passes per la cuixa la mà plana.
Qui està cantant, de dia? Qui demana?
T’alces fregant la roca amb els sentits.
Ets tu mateix endut pels propis crits,
ets tu mateix ton dard, ta sarbatana,
ets el vist i no vist de la diana,
la boca de la cova, els beneïts
dels altres homes, que no saps on paren,
i aquesta veu que no sabràs on va
ara que ha començat a tremolar
com fan les coses ara que es preparen
a ser i a ser-te perquè et passarà
tot entre els dits i això se’n diu ballar.
ECF/MSdM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada