Capoc que queda

Perd l'ànima que abans era de flocs
d'un cotó esgrogueït que s'ha engrunat.
Perd l'ànima pel mig d'algun repunt
que s'ha escapat i bada el dins més íntim.
I tot es va cobrint de volves d'ànima
que van voltant per terra, a sobre els mobles,
i se'm desfan als dits quan vull mirar-les,
que el tacte delicat les desintegra
en múltiples partícules de cambra
d'un miraguà intangible, dens de son.
Jo sento perdre igual aquest coixí
que fa el descans més dur i el son més tènue
i mesura l'essència amb volums lleus:
capoc que queda

Jordi Julià, Planisferi lunar, 2008